El Cuerpo y la Sangre del Señor Juan 6,51-58
REAVIVAR LA MEMORIA DE JESÚS
JOSÉ ANTONIO PAGOLA, vgentza@euskalnet.net
SAN SEBASTIÁN (GUIPUZCOA). 

ECLESALIA, 22/06/11.- La crisis de la misa es, probablemente, el símbolo más expresivo de la crisis que se está viviendo en el cristianismo actual. Cada vez aparece con más evidencia que el cumplimiento fiel del ritual de la eucaristía, tal como ha quedado configurado a lo largo de los siglos, es insuficiente para alimentar el contacto vital con Cristo que necesita hoy la Iglesia.

El alejamiento silencioso de tantos cristianos que abandonan la misa dominical, la ausencia generalizada de los jóvenes, incapaces de entender y gustar la celebración, las quejas y demandas de quienes siguen asistiendo con fidelidad ejemplar, nos están gritando a todos que la Iglesia necesita en el centro mismo de sus comunidades una experiencia sacramental mucho más viva y sentida.

Sin embargo, nadie parece sentirse responsable de lo que está ocurriendo. Somos víctimas de la inercia, la cobardía ola pereza. Undía, quizás no tan lejano, una Iglesia más frágil y pobre, pero con más capacidad de renovación, emprenderá la transformación del ritual de la eucaristía, y la jerarquía asumirá su responsabilidad apostólica para tomar decisiones que hoy no nos atrevemos ni a plantear.

Mientras tanto no podemos permanecer pasivos. Para que un día se produzca una renovación litúrgica de la Cena del Señor es necesario crear un nuevo clima en las comunidades cristianas. Hemos de sentir de manera mucho más viva la necesidad de recordar a Jesús y hacer de su memoria el principio de una transformación profunda de nuestra experiencia religiosa.

La última Cenaes el gesto privilegiado en el que Jesús, ante la proximidad de su muerte, recapitula lo que ha sido su vida y lo que va a ser su crucifixión. En esa Cena se concentra y revela de manera excepcional el contenido salvador de toda su existencia: su amor al Padre y su compasión hacia los humanos, llevado hasta el extremo.

Por eso es tan importante una celebración viva dela eucaristía. Enella actualizamos la presencia de Jesús en medio de nosotros. Reproducir lo que él vivió al término de su vida, plena e intensamente fiel al proyecto de su Padre, es la experiencia privilegiada que necesitamos para alimentar nuestro seguimiento a Jesús y nuestro trabajo para abrir caminos al Reino.

Hemos de escuchar con mas hondura el mandato de Jesús: «Haced esto en memoria mía». En medio de dificultades, obstáculos y resistencias, hemos de luchar contra el olvido. Necesitamos hacer memoria de Jesús con más verdad y autenticidad.

Necesitamos reavivar y renovar la celebración de la eucaristía.

 

REAVIVAR A MEMÓRIA EM JESUS

José Antonio Pagola. Tradução: Antonio Manuel Álvarez Pérez

A crise da missa é, provavelmente, o símbolo mais expressivo da crise que se está a viver no cristianismo actual. Cada vez aparece com mais evidência que o cumprimento fiel do ritual da eucaristia, tal como ficou configurado ao longo dos séculos, é insuficiente para alimentar o contacto vital com Cristo que necessita hoje a Igreja.

O afastamento silencioso de tantos cristãos que abandonam a missa dominical, a ausência generalizada dos jovens, incapazes de entender e gostar da celebração, as queixas e pedidos de quem continua a assistir com fidelidade exemplar, gritam-nos a todos que a Igreja necessita no centro mesmo das suas comunidades uma experiência sacramental muito mais viva e sentida.

No entanto, ninguém parece sentir-se responsável pelo que está a ocorrer. Somos vítimas da inércia, da cobardia ou da preguiça. Um dia, quem sabe não afastado, uma Igreja mais frágil e pobre, mas com mais capacidade de renovação, empreenderá a transformação do ritual da eucaristia, e a hierarquia assumirá a sua responsabilidade apostólica para tomar decisões que hoje não nos atrevemos nem a expor.

Entretanto não podemos permanecer passivos. Para que um dia se produza uma renovação litúrgica da Ceia do Senhor é necessário criar um novo clima nas comunidades cristãs. Temos de sentir de forma muito mais viva a necessidade de recordar Jesus e fazer da Sua memória o princípio de uma transformação profunda da nossa experiência religiosa.

A última Ceia é o gesto privilegiado em que Jesus, ante a proximidade da Sua morte, recapitula o que foi a Sua vida e o que vai a ser a Sua crucificação. Nessa Ceia concentra-se e revela-se de forma excepcional o conteúdo salvador de toda a Sua existência: o Seu amor ao Pai e a Sua compaixão para com os humanos, levado até ao extremo.

Por isso é tão importante uma celebração viva da eucaristia. Nela actualizamos a presença de Jesus no meio de nós. Reproduzir o que Ele viveu no término da Sua vida, plena e intensamente fiel ao projeto do Seu Pai é a experiência privilegiada que necessitamos para alimentar o nosso seguir a Jesus e o nosso trabalho para abrir caminhos ao Reino.

Temos de escutar com mais profundidade o mandato de Jesus: «Fazei isto em memória de Mim». No meio de dificuldades, obstáculos y resistências, temos de lutar contra o esquecimento. Necessitamos fazer memória de Jesus com mais verdade e autenticidade.

Necessitamos reavivar e renovar a celebração da eucaristia.

 

RAVVIVARE LA MEMORIA DI GESÙ

José Antonio Pagola. Traduzione: Mercedes Cerezo

La crisi della messa è, probabilmente, il simbolo più espressivo della crisi che sta vivendo il cristianesimo oggi. Appare con sempre maggiore evidenza che eseguire fedelmente il rituale dell’Eucaristia, così come è rimasto configurato lungo i secoli, è insufficiente per alimentare il contatto vitale con Cristo di cui oggi ha bisogno la Chiesa.

L’allontanamento silenzioso di tanti cristiani che abbandonano la messa domenicale, l’assenza generalizzata dei giovani, incapaci di intendere e gustare la celebrazione, le lamentele e le domande di quelli che continuano ad assistervi con fedeltà esemplare, stanno gridando a tutti che la Chiesa ha bisogno nel centro stesso delle sue comunità di un’esperienza sacramentale molto più viva e sentita.

Nessuno, tuttavia, sembra sentirsi responsabile di quello che sta accadendo. Siamo vittime dell’inerzia, della mancanza di coraggio o della pigrizia. Un giorno, forse non tanto lontano, una Chiesa più fragile e povera, ma con maggiore capacità di rinnovamento, intraprenderà il rinnovamento del modo di celebrare l’Eucaristia, e la gerarchia assumerà la sua responsabilità apostolica per prendere decisioni che oggi non abbiamo il coraggio nemmeno d’immaginare.

Nel frattempo non possiamo rimanere passivi. Perché un giorno si produca un rinnovamento liturgico della Cena del Signore è necessario creare un nuovo clima nelle comunità cristiane. Dobbiamo sentire in maniera molto più viva la necessità di ricordare Gesù e fare della sua memoria il principio di una trasformazione profonda della nostra esperienza religiosa.

L’ultima Cena è il gesto privilegiato in cui Gesù, di fronte all’avvicinarsi della sua morte, ricapitola quello che è stata la sua vita e quello che sta per essere la sua crocifissione. In questa Cena si concentra e rivela in maniera eccezionale il contenuto salvifico di tutta la sua esistenza: il suo amore al Padre e la sua compassione per gli uomini, portati fino all’estremo.

Per questo è tanto importante una celebrazione viva dell’Eucaristia. In essa attualizziamo la presenza di Gesù in mezzo a noi. Riprodurre quello che egli visse al termine della sua vita, pienamente e intensamente fedele al progetto del Padre, è l’esperienza privilegiata di cui abbiamo bisogno per alimentare la nostra sequela di Gesù e il nostro lavoro per aprire strade al Regno.

Dobbiamo ascoltare con più profondità il mandato di Gesù: Fate questo in memoria di me. In mezzo a difficoltà, ostacoli e resistenze, dobbiamo lottare contro la dimenticanza. Abbiamo bisogno di far memoria di Gesù con più verità e autenticità.

Abbiamo bisogno di ravvivare e rinnovare la celebrazione dell’Eucaristia.

 

RAVIVER LA MEMOIRE DE JESUS

José Antonio Pagola, Traducteur: Carlos Orduna, csv

La crise de la messe est probablement le symbole le plus expressif de la crise que vit le christianisme actuel. Il apparaît de plus en plus évident que l’accomplissement fidèle du rituel de l’eucharistie, tel que configuré tout au long des siècles, est insuffisant pour nourrir le contact vital avec le Christ dont l’Eglise d’aujourd’hui a besoin.

L’éloignement silencieux de tant des chrétiens qui abandonnent la messe dominicale, l’absence généralisée des jeunes, incapables de comprendre et de prendre goût à la célébration, les plaintes et les demandes de ceux qui continuent d’assister avec une fidélité exemplaire, crient aux oreilles de tous que l’Eglise a besoin, au cœur même de ses communautés, d’une expérience sacramentelle beaucoup plus vivante et plus sentie.

Personne, cependant, ne semble se sentir responsable de ce qui arrive. Nous sommes victimes de l’inertie, de la lâcheté et de la paresse. Un jour, peut-être pas si lointain, une Eglise plus fragile et plus pauvre, mais plus capable de renouvellement, entreprendra la transformation du rituel de l’eucharistie, et la hiérarchie assumera sa responsabilité apostolique pour prendre des décisions qu’aujourd’hui, nous n’osons même pas poser.

En attendant, nous ne pouvons pas rester passifs. Pour qu’un renouvellement liturgique de la Cène du Seigneur soit possible un jour, il nous faut créer dans nos communautés chrétiennes un nouveau climat. Il nous faut éprouver d’une façon beaucoup plus vivante le besoin de nous souvenir de Jésus et de faire de son mémorial le fondement d’une transformation profonde de notre expérience religieuse.  

La dernière Cène est le geste privilégié où Jésus, à l’approche de sa mort, a récapitulé ce qu’a été sa vie et ce que va être sa crucifixion. C’est dans cette Cène qu’est concentré et révélé d’une manière exceptionnelle, le salut offert à travers toute son existence : son amour du Père et sa compassion à l’égard des hommes, portés jusqu’à l’extrême.

De là, la grande importance d’une célébration vivante de l’eucharistie. La présence de Jésus au milieu de nous y est actualisée. Reproduire ce qu’il a vécu à la fin de sa vie, dans une fidélité pleine et intense au projet de son Père, constitue l’expérience privilégiée dont nous avons besoin pour nourrir notre vie à la suite de Jésus et notre effort pour ouvrir des voies au Royaume.

Il nous faut écouter avec plus d’attention le l’ordre de Jésus: “Faites cela en mémoire de moi”. Au milieu des difficultés, des obstacles et des résistances, il nous faut lutter contre l’oubli. Nous avons besoin de faire mémoire de Jésus d’une façon plus vraie et plus authentique. Nous avons besoin de raviver et de renouveler notre célébration eucharistique.

 

IN REMEMBRANCE OF JESUS

José Antonio Pagola. Translator: José Antonio Arroyo

Attendance at Holy Mass is, perhaps, the most recognized symbol of the crisis that Christianity is experiencing at present. It is becoming more and more evident that the ritual of the Holy Eucharist, as observed all along the past centuries, has become insufficient as a vital contact with Christ the way the Church needs.

The silent withdrawal of so many Christians from the Sunday Mass and the general absence of most young people, who are unable to understand and much less enjoy the celebrations, as well as the complaints and the petitions of those still attending faithfully the services, are a loud cry that proclaims the need within the Church for a more living and acceptable sacramental experience.

Apparently, nobody seems to feel responsible for what is happening. We are all victims of inertia, cowardice or laziness. Some day, perhaps not too far off, a more fragile and poor Church, but with a greater capacity for renewal, might launch the transformation of the Eucharistic ritual. The hierarchy, then, might assume apostolic responsibility and take resolutions that today they don’t dare even to suggest.

In the meantime, however, we cannot remain passive. In order to see

a day of liturgical renewal of the Lord’s Supper there must also be a new climate in the Christian communities. We must experience, in a more living manner, the remembrance of Jesus and make of such memory the beginning of a profound transformation in our religious experience.

The Last Supper is a very distinct gesture in which Jesus, knowing that his departure was near, summarizes his life and forecasts his crucifixion. It is this Last Supper that proclaims and reveals in a most exceptional way the saving content of his whole existence: his Father’s love and his compassion for all humans until the Cross.

This explains the great importance of having a living celebration of the Eucharist, in which we represent Jesus’ presence among us. Reliving all that Jesus went through at the very end of his life, in complete fulfilment of his Father’s will, is a unique experience that we need to live as true followers of Jesus as well as the best way to come to the Father.

We must listen to Jesus’ last will more seriously. “Do this in memory of me.” In the midst of so many difficulties, obstacles and opposition, we must resist all kinds of forgetfulness. We must remember Jesus in all its truth and authenticity. We must renew and revive the celebration of the Eucharist.

 

JESUSEN OROITZAPENA BIZIBERRITU

José Antonio Pagola. Itzultzailea: Dionisio Amundarain

Mezaren krisia da, segur aski, gaur egungo kristautasunean bizitzen ari garen krisiaren ikurrik adierazgarriena. Gero eta begi-bistagokoa da: eukaristiaren errituala leial betetzea, mendetan barna eratua izan den bezala, ez da aski Kristorekiko bizi-harremana elikatzeko, gaur egungo Elizak behar duen moduan.

Hainbat kristauk igandeko meza alde batera uztea, gazteen absentzia orokortua, ospakizuna ulertzeko eta dastatzeko gai ez direlako, leialtasun eredugarriz mezara joaten jarraitzen dituztenen kexuak eta eskakizunak: hori guztia ari zaigu oihu egiten, esanez Elizak bere elkarteen erdian sakramentu-esperientzia biziagoa eta sentituagoa behar duela.

Halere, ematen du inor ez dela sentitzen gertatzen ari denaren erantzule. Inertziaren, koldarkeriaren edo alferkeriaren biktima gara. Halako batean, agian ez hain berandu, Eliza ahulago eta pobreago baina eraberritzeko gaiago izango den batek ekingo dio eukaristiaren errituala eraldatzeari, eta hierarkiak baitaratuko du bere apostolutar erantzukizuna erabakiak hartzeko, gaur egun planteatzera ere ausartzen ez garen erabakiak bestalde.

Bitartean ezin geldi gintezke besoak tolesturik. Egunen batean Jaunaren Afariaren berrikuntza liturgikoa gertatu bada, kristau-elkarteetan beste giro bat sortu beharrean gara. Askoz ere era biziagoan sentitu beharko genuke Jesusen oroitzapena egiteko premia; baita oroitzapen hori geure esperientzia erlijiosoa sakon eraldatzeko oinarri bihurtzea ere.

Azken Afaria Jesusen keinu pribilegiatua da. Hartan, heriotza hurbil sumaturik, bere bizitza osoa zer izan den eta gurutzean hiltzea zer izango den laburbildu nahi izan du. Afari hartan bildu eta jarri zuen agerian bere existentzia guztiaren eduki salbatzailea: Aitari dion maitasuna eta gizakiari dion errukia, azkeneraino eramana.

Horregatik da hain garrantzizkoa eukaristia bizi-bizi ospatzea. Hartan Jesus gure artean izatea gertaberritzen dugu. Jesusek, Aitaren egitasmoari bete-betean eta leialtasun biziz atxikirik, bere bizitzaren azkenean bizi izan zuena berregitea dugu esperientziarik pribilegiatuena; horren premia dugu Jesusi jarraitzea eta Erreinuari bideak irekitzeko gure lana elikatzeko.

Barruagotik hartu behar dugu Jesusen agindu hau: «Egizue hau nire oroigarri». Zailtasun, oztopo eta egoskortasunen artean, gogor jokatu beharra dugu ahaztearen aurka. Egiatasun eta zinezkotasun handiagoz egin behar dugu Jesusen oroitzapena. Eukaristia ospatzea biziberritu eta eraberritu beharra dugu.

 

REVIFAR LA MEMÒRIA DE JESÚS

José Antonio Pagola. Traductor: Francesc Bragulat

La crisi de la missa és, probablement, el símbol més expressiu de la crisi que s’està vivint en el cristianisme actual. Cada vegada apareix amb més evidència que el compliment fidel del ritual de l’eucaristia, tal com ha quedat configurat al llarg dels segles, és insuficient per alimentar el contacte vital amb Crist que necessita avui l’Església.

L’allunyament silenciós de tants cristians que abandonen la missa dominical, l’absència generalitzada dels joves, incapaços d’entendre i de fruir amb la celebració, les queixes i demandes dels que continuen assistint-hi amb fidelitat exemplar, ens estan demanant a tots que l’Església necessita en el centre mateix de les seves comunitats una experiència sacramental molt més viva i més sentida.

No obstant això, ningú sembla sentir-se responsable del que està passant. Som víctimes de la inèrcia, la covardia o la mandra. Un dia, potser no tan llunyà, una Església més fràgil i més pobre, però amb més capacitat de renovació, emprendrà la transformació del ritual de l’eucaristia, i la jerarquia assumirà la seva responsabilitat apostòlica per a prendre decisions que avui no ens atrevim ni a plantejar.

Mentrestant no podem romandre passius. Perquè un dia es produeixi una renovació litúrgica de la Cena del Senyor cal crear un nou clima a les comunitats cristianes. Hem de sentir de manera molt més viva la necessitat de recordar Jesús i fer de la seva memòria el principi d’una transformació profunda de la nostra experiència religiosa.

L’últim Sopar és el gest privilegiat en què Jesús, davant la proximitat de la seva mort, recapitula el que ha estat la seva vida i el que serà la seva crucifixió. En aquest Sopar es concentra i revela de manera excepcional el contingut salvador de tota la seva existència: el seu amor al Pare i la seva compassió cap als humans, portat fins a l’extrem.

Per això és tan important una celebració viva de l’eucaristia. Hi actualitzem la presència de Jesús enmig nostre. Reproduir el que ell va viure al final de la seva vida, plena i intensament fidel al projecte del seu Pare, és l’experiència privilegiada que necessitem per alimentar el nostre seguiment de Jesús i el nostre treball per obrir camins al Regne.

Hem d’escoltar amb més profunditat el manament de Jesús: «Feu això en memòria meva». Enmig de dificultats, obstacles i resistències, hem de lluitar contra l’oblit. Necessitem fer memòria de Jesús amb més veritat i autenticitat. Necessitem revifar i renovar la celebració de l’eucaristia.

 

REAVIVAR A MEMORIA DE XESÚS

José Antonio Pagola. Traduciu: Xaquín Campo

A crise da misa é, probablemente, o símbolo máis expresivo da crise que se está a vivir no cristianismo actual. Cada vez aparece con máis evidencia que o cumprimento fiel do ritual da eucaristía, tal como ficou configurado ao longo dos séculos, é insuficiente para alimentar o contacto vital con Cristo que necesita hoxe a Igrexa.

O afastamento silencioso de tantos cristiáns que abandonan a misa dominical, a ausencia xeneralizada dos mozos, incapaces de entender e gustar a celebración, as queixas e demandas dos que seguen asistindo con fidelidade exemplar, estannos a berrar a todos que a Igrexa necesita no centro mesmo das súas comunidades unha experiencia sacramental moito máis viva e sentida.

Non obstante, ninguén parece sentirse responsábel do que está a acontecer. Somos vítimas da inercia, a covardía ou a preguiza. Un día, quizais non tan afastado, unha Igrexa máis fráxil e pobre, pero con máis capacidade de renovación, emprenderá a transformación do ritual da eucaristía, e a xerarquía asumirá a súa responsabilidade apostólica para tomar decisións que hoxe non nos atrevemos nin a formular.

Mentres tanto non podemos permanecer pasivos. Para que un día se produza unha renovación litúrxica da Cea do Señor é necesario crear un novo clima nas comunidades cristiás. Temos de sentir de xeito moito máis vivo a necesidade de recordar a Xesús e facer da súa memoria o principio dunha transformación profunda da nosa experiencia relixiosa.

A última Cea é o xesto privilexiado no que Xesús, ante a proximidade da súa morte, recapitula o que foi a súa vida e o que vai ser a súa crucifixión. Nesa Cea concéntrase e revélase de xeito excepcional o contido salvador de toda a súa existencia: o seu amor ao Pai e a súa compaixón cara aos humanos, levado ata o extremo.

Por iso é tan importante unha celebración viva da eucaristía. Nela actualizamos a presenza de Xesús no medio de nós. Reproducir o que el viviu ao termo da súa vida, plena e intensamente fiel ao proxecto do seu Pai, é a experiencia privilexiada que necesitamos para alimentar o noso seguimento a Xesús e o noso traballo para abrir camiños ao Reino.

Temos de escoitar con mais fondura o mandato de Xesús: «Facede isto en memoria miña». No medio de dificultades, obstáculos e resistencias, temos de loitar contra o esquecemento. Necesitamos facer memoria de Xesús con máis verdade e autenticidade.

Necesitamos reavivar e renovar a celebración da eucaristía.