5 Cuaresma (A) Juan 11, 1-45
NUESTRA ESPERANZA
JOSÉ ANTONIO PAGOLA, vgentza@euskalnet.net
SAN SEBASTIÁN (GUIPUZCOA).
ECLESALIA, 06/04/11.- El relato de la resurrección de Lázaro es sorprendente. Por una parte, nunca se nos presenta a Jesús tan humano, frágil y entrañable como en este momento en que se le muere uno de sus mejores amigos. Por otra parte, nunca se nos invita tan directamente a creer en su poder salvador: «Yo soy la resurrección y la vida: el que cree en mí, aunque muera, vivirá… ¿Crees esto?»
Jesús no oculta su cariño hacia estos tres hermanos de Betania que, seguramente, lo acogen en su casa siempre que viene a Jerusalén. Un día Lázaro cae enfermo y sus hermanas mandan un recado a Jesús: nuestro hermano «a quien tanto quieres» está enfermo. Cuando llega Jesús a la aldea, Lázaro lleva cuatro días enterrado. Ya nadie le podrá devolver la vida.
La familia está rota. Cuando se presenta Jesús, María rompe a llorar. Nadie la puede consolar. Al ver los sollozos de su amiga, Jesús no puede contenerse y también él se echa a llorar. Se le rompe el alma al sentir la impotencia de todos ante la muerte. ¿Quién nos podrá consolar?
Hay en nosotros un deseo insaciable de vida. Nos pasamos los días y los años luchando por vivir. Nos agarramos a la ciencia y, sobre todo, a la medicina para prolongar esta vida biológica, pero siempre llega una última enfermedad de la que nadie nos puede curar.
Tampoco nos serviría vivir esta vida para siempre. Sería horrible un mundo envejecido, lleno de viejos y viejas, cada vez con menos espacio para los jóvenes, un mundo en el que no se renovara la vida. Lo que anhelamos es una vida diferente, sin dolor ni vejez, sin hambres ni guerras, una vida plenamente dichosa para todos.
Hoy vivimos en una sociedad que ha sido descrita como «una sociedad de incertidumbre» (Z. Bauman). Nunca había tenido el ser humano tanto poder para avanzar hacia una vida más feliz. Y, sin embargo, nunca tal vez se ha sentido tan impotente ante un futuro incierto y amenazador. ¿En qué podemos esperar?
Como los humanos de todos los tiempos, también nosotros vivimos rodeados de tinieblas. ¿Qué es la vida? ¿Qué es la muerte? ¿Cómo hay que vivir? ¿Cómo hay que morir? Antes de resucitar a Lázaro, Jesús dice a Marta esas palabras que son para todos sus seguidores un reto decisivo: «Yo soy la resurrección y la vida: el que crea en mí, aunque haya muerto vivirá… ¿Crees esto?»
A pesar de dudas y oscuridades, los cristianos creemos en Jesús, Señor de la vida y de la muerte. Sólo en él buscamos luz y fuerza para luchar por la vida y para enfrentarnos a la muerte. Sólo en él encontramos una esperanza de vida más allá de la vida. (Eclesalia Informativo autoriza y recomienda la difusión de sus artículos, indicando su procedencia).
NOSSA ESPERANÇA
José Antonio Pagola. Tradução: Antonio Manuel Álvarez Pérez
O relato da ressurreição de Lázaro é surpreendente. Por um lado, nunca nos é apresentado Jesus tão humano, frágil e profundo como neste momento em que morre um dos seus melhores amigos. Por outro lado, nunca nos convidam tão directamente a acreditar no Seu poder salvador: «Eu sou a ressurreição e a vida: o que crer em mim, mesmo que morra, viverá… Creis nisto?»
Jesus não oculta o Seu carinho para com estes três irmãos da Betânia que, seguramente, o acolhem em sua casa sempre que vem a Jerusalém. Um dia Lázaro fica doente e as suas irmãs enviam uma mensagem a Jesus: o nosso irmão «a quem tanto queres» está doente. Quando chega Jesus à aldeia, Lázaro leva quatro dias enterrado. Já ninguém lhe poderá devolver a vida.
A família está destroçada. Quando se apresenta Jesus, Maria desata a chorar. Ninguém a pode consolar. Ao ver os soluços da Sua amiga, Jesus não pode conter-se e também Ele se põem a chorar. Parte-Lhe a alma ao sentir a impotência de todos ante a morte. Quem nos poderá consolar?
Há em nós um desejo insaciável de vida. Passamos os dias e os anos a lutar por viver. Agarramo-nos à ciência e, sobretudo, à medicina para prolongar esta vida biológica, mas sempre chega uma última doença de que ninguém nos pode curar.
Tampouco nos serviria viver esta vida para sempre. Seria horrível um mundo envelhecido, cheio de velhos e velhas, cada vez com menos espaço para os jovens, um mundo em que não se renovasse a vida. O que desejamos é uma vida diferente, sem dor nem envelhecimento, sem fome nem guerras, uma vida plenamente ditosa para todos.
Hoje vivemos numa sociedade que foi descrita como «uma sociedade de incerteza» (Z. Bauman). Nunca tinha tido o ser humano tanto poder para avançar para uma vida mais feliz. E, no entanto, nunca tal vez se tenha sentido tão impotente ante um futuro incerto e ameaçador. Em que podemos esperar?
Como os humanos de todos os tempos, também nós vivemos rodeados de trevas. Que é a vida? Que é a morte? Como há que viver? Como há que morrer? Antes de ressuscitar Lázaro, Jesus diz a Marta essas palavras que são para todos os Seus seguidores um repto decisivo: «Eu sou a ressurreição e a vida: aquele que acredita em mim, mesmo que morra viverá… Creis nisto?»
Apesar de dúvidas e obscuridades, os cristãos acreditam em Jesus, Senhor da vida e da morte. Só Nele procuramos luz e força para lutar pela vida e para enfrentarmos a morte. Só Nele encontramos uma esperança da vida para além da vida.
LA NOSTRA SPERANZA
José Antonio Pagola. Traduzione: Mercedes Cerezo
Il racconto della risurrezione di Lazzaro è sorprendente. Da una parte, mai Gesù ci si presenta tanto umano, fragile e tenero come in questo momento in cui muore uno dei suoi migliori amici. Dall’altra, mai siamo invitati tanto direttamente a credere nel suo potere salvifico: Io sono la risurrezione e la vita; chi crede in me anche se muore vivrà… Credi questo?
Gesù non nasconde il suo affetto verso i tre fratelli di Betania che, sicuramente, lo accolgono nella loro casa ogni volta che viene a Gerusalemme. Un giorno Lazzaro cade ammalato e le sue sorelle mandano un messaggio a Gesù: nostro fratello colui che tu ami è malato. Quando Gesù arriva al villaggio, Lazzaro è già sepolto da quattro giorni. Ormai nessuno gli potrà ridonare la vita.
La famiglia è distrutta. Quando si presenta Gesù, Maria scoppia in lacrime. Nessuno la può consolare. Vedendo i singhiozzi della sua amica, Gesù non può contenersi e anche lui scoppia in pianto. Gli si spezza l’anima nel sentire l’impotenza di tutti di fronte alla morte. Chi ci potrà consolare?
C’è in noi un desiderio insaziabile di vita. Passiamo i giorni e gli anni lottando per vivere. Ci aggrappiamo alla scienza e soprattutto, alla medicina, per prolungare la vita biologica, ma arriva sempre un’ultima infermità dalla quale nessuno ci può guarire.
Non ci servirebbe nemmeno vivere questa vita per sempre. Sarebbe orribile un mondo invecchiato, pieno di vecchie e di vecchi, sempre con meno spazio per i giovani, un mondo nel quale non si rinnovasse la vita. Quello a cui aneliamo è una vita diversa, senza dolore né vecchiaia, senza fame né guerre, una vita pienamente felice per tutti.
Oggi viviamo in una società che è stata definita come “una società d‘incertezza” (Z. Bauman). L’essere umano non ha mai avuto tanto potere per progredire verso una vita più felice. E tuttavia mai forse si è sentito tanto impotente di fronte a un futuro incerto e minaccioso. In che cosa possiamo sperare?
Come gli uomini di tutti i tempi, anche noi viviamo avvolti di tenebre. Che cosa è la vita? Che cosa è la morte? Come si deve vivere? Come si deve moriré? Prima di risuscitare Lazzaro, Gesù dice a Marta queste parole, che sono per tutti i suoi seguaci una sfida decisiva: Io sono la risurrezione e la vita; chi crede in me anche se muore vivrà… Credi questo?
Nonostante i dubbi e le oscurità, noi cristiani crediamo in Gesù, Signore della vita e della morte. Solo in lui cerchiamo luce e forza per lottare per la vita e per affrontare la morte. Solo in lui troviamo una speranza di vita al di là della vita.
NOTRE ESPERANCE
José Antonio Pagola, Traducteur: Carlos Orduna, csv
Le récit de la résurrection de Lazare est surprenant. D’un côté, Jésus ne nous est jamais présenté aussi humain, fragile et affectueux qu’à ce moment où il vient de perdre l’un de ses meilleurs amis. D’autre part, on n’est jamais invité si directement à croire en son pouvoir salvateur : « Je suis la résurrection et la vie : celui qui croit en moi, même s’il meurt, vivra …Crois-tu cela ?».
Jésus ne cache pas son affection pour ces trois frères de Béthanie qui l’accueillent certainement chez eux chaque fois qu’il vient à Jérusalem. Un jour, Lazare tombe malade et ses sœurs envoient des gens dire à Jésus : notre frère « que tu aimes tant », est malade. Lorsque Jésus arrive au village, cela fait déjà quatre jours que Lazare est enterré. Personne ne pourra plus lui rendre la vie.
La famille est brisée. Lorsque Jésus arrive, Marie éclate en larmes. Personne ne peut la consoler. En voyant les pleurs de son amie , Jésus ne peut se retenir et il se met, lui aussi, à pleurer. Son cœur est déchiré en sentant l’impuissance de tous devant la mort. Qui pourra nous consoler ?
Il existe en nous un désir insatiable de vie. Nous passons nos jours et nos années à lutter pour vivre. Nous nous accrochons à la science et, surtout, à la médecine pour prolonger cette vie biologique, mais il arrive toujours une dernière maladie dont personne peut nous guérir.
Il ne nous serait pas non plus utile de vivre cette vie pour toujours. Un monde vieilli serait horrible, plein de vieux et de vielles, avec de moins en moins d’espace pour les jeunes, un monde où la vie ne serait pas renouvelée. Ce que nous désirons c’est une vie différente, sans douleur, sans vieillissement, sans famines ni guerres, une vie pleinement heureuse pour tous.
Nous vivons aujourd’hui dans une société qui a été décrite comme « une société d’incertitude » (Z.Bauman). Jamais l’être humain n’avait eu autant de pouvoir pour avancer vers une vie plus heureuse. Et, cependant, il ne s’est jamais senti aussi impuissant face à un avenir incertain et menaçant. En quoi pouvons-nous mettre notre espoir ?
Comme les humains de tous les temps, nous aussi nous vivons entourés de ténèbres. Qu’est-ce que la vie? Qu’est-ce que la mort? Comment faut-il vivre? Comment faut-il mourir? Avant de ressusciter Lazare, Jésus dit à Marthe ces paroles qui constituent pour tous ses disciples un défi décisif: “Je suis la résurrection et la vie : celui qui croit en moi, même s’il meurt, vivra… Crois-tu cela ? »
Malgré les doutes et les obscurités, nous chrétiens, nous croyons en Jésus, Seigneur de la vie et de la mort. C’est seulement en lui que nous cherchons lumière et force afin de lutter pour la vie et pour affronter la mort. Chez lui seul, nous trouvons une espérance de vie au-delà de la vie.
OUR HOPE
José Antonio Pagola. Translator: José Antonio Arroyo
The narrative of Lazarus’ resurrection is unique in many ways. On the one hand, Jesus has never been presented so human, fragile and intimate. On the other hand, we have never been invited so directly to believe in his saving power: “I am the resurrection and the life: if anyone believes in me, even though he dies, he will live…Do you believe this?”
Jesus does not hide his affection towards these three siblings of Bethany who, most probably, had welcomed him in their home every time he came to Jerusalem. Lazarus fell sick and his sisters sent this message to Jesus: “Lord, the man you love is sick.” When Jesus arrived at the village, Lazarus had already been buried four days. No one could bring him back to life.
The whole family was broken down. When Jesus arrived, Mary broke down in tears. No one could be of any comfort to her. When Jesus saw her weeping, he could not control himself and began to weep. Jesus felt everyone’s impotence against death. Who can console us when death arrives?
There is, in every one of us, an insatiable desire to go on living. We spend days and years trying to prolong our lives. We resort to science and, more specially, to medicine trying to prolong our biological lives, but there is always a last sickness that nobody can cure.
Actually, it would not be of any help if we were to live forever. This would be a most horrible world, full of old men and women, leaving ever less room for the young: a world without a renewed life. What we really crave for is a new life without illness or aging, with no famine or wars, a life that fully satisfies every one.
Today, we live in a society that has been described as “a society of uncertainties” ( Z. Bauman ). There has never been a time when humans had so much power and means to advance making our lives happier. Yet, we have never felt so impotent in the face of an uncertain and threatening future. Is there any hope for us?
Like all humans in any time in history, we, too, live surrounded by all kinds of darkness. What is life? What is death? How should we live? How should we prepare for death? Before raising Lazarus back to life, Jesus spoke to Martha those words that are a challenge for all his followers: “I am the resurrection and the life: if anyone believes in me, even though he dies, he will live…Do you believe this?”
In spite of so many doubts and darkness, Christians believe in Jesus, Lord of life and darkness. It is in him alone that we look for light and strength in life and in death. In Him alone we can find hope for a life beyond this life.
GURE ESPERANTZA
José Antonio Pagola. Itzultzailea: Dionisio Amundarain
Harrigarria da Lazaroren piztueraren kontakizuna. Batetik, inoiz ez bezalako ageri da Jesus une honetan: gizatar, hauskor eta bihotzeko; izan ere, bere adiskiderik onetakoa hil zaio. Bestetik, inoiz ez bezalako gonbita egin digu: bere ahalmen salbatzailean sinestera: «Neu naiz piztuera eta bizia: nigan sinesten duena, hilik ere, biziko da… Sinesten al duzu hau?»
Jesusek ez du ezkutatu Betaniako hiru neba-arreba horiekiko maitasuna; segur aski, etxean hartzen baitzuten Jerusalemera zetorren bakoitzean. Behin batean Lazaro gaixotu da eta haren arrebek mandatua bidali diote Jesusi: gure neba, «hainbeste maite duzuna» gaixo da. Jesus herrixkara iristean, Lazarok lau egun daramatza hobiraturik. Jada ezin du inork ere hura bizitzara ekarri.
Familia jota dago. Jesus aurkeztean, negarrari eman dio Mariak. Ezin kontsolatu du inork. Bere adiskidearen negar-zotinak entzutean, Jesusek ere ezin eutsi dio eta negarrari eman dio. Bihotza lehertu zaio heriotzaren aurrean guztien ezina sumatzean. Nork kontsolatzen ahal gaitu?
Bada gu baitan bizi-nahi aseezin bat. Egunak eta urteak ematen ditugu bizitzeko borrokan. Zientziara jotzen dugu eta, nagusiki, medizinara, bizitza biologiko hau luzatzeko; baina beti da azken gaixotasun bat, inork ere sendatu ezina.
Ez liguke balio izango bizitza hau betiko bizitzeak ere. Izugarria izango litzateke mundu zaharkitu bat, jende zaharrez betea, gazteentzat geroz eta toki gutxiago lukeena, mundua zeinetan ez bailitzateke bizitza berritzen joango. Desio duguna beste bizitza bat da, oinazerik eta zahartzerik gabea, goserik eta gerlarik gabea, bizitza guztiz zoriontsua guztientzat.
«Ziurtasunik gabeko gizarte» (Z. Bauman) bezala deskribatu izan den gizarte batean bizi gara gaur. Inoiz ez zuen izan gizakiak gaur adinako ahalmenik bizitza zoriontsuago baterantz egiteko. Eta, halaz guztiz, agian inoiz ez da sentitu hain ahalgabe etorkizun ziurtasunik gabeko eta mehatxagarri baten aurrean. Zer espero dezakegu?
Aldi guztietako gizakiak bezala, gu ere ilunak inguraturik bizi gara. Zer da bizitza? Zer da heriotza? Nola bizi behar da? Nola hil behar da? Lazaro piztu aurretik, bere jarraitzaileentzat erronka erabakitzaile diren hitz hauek esan dizkio Jesusek Martari: «Neu naiz piztuera eta bizia: nigan sinetsiko duena, hilik ere, biziko da… Sinesten al duzu hau?»
Zalantza, ilunaldiak eta guzti, kristauok Jesusengan sinesten dugu, biziaren eta heriotzaren Jaun horrengan. Jesusengan bakarrik bilatzen dugu argia eta indarra biziaren alde borroka egiteko eta heriotzari aurre egiteko. Jesusengan bakarrik aurkitzen dugu bizi esperantza bizitza hau baino harago.
LA NOSTRA ESPERANÇA
José Antonio Pagola. Traductor: Francesc Bragulat
El relat de la resurrecció de Llàtzer és sorprenent. D’una banda, mai se’ns presenta Jesús tan humà, fràgil i entranyable com en aquest moment en què se li mor un dels seus millors amics. D’altra banda, mai no se’ns convida tan directament a creure en el seu poder salvador: «Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà… ¿Ho creus, això?»
Jesús no amaga el seu afecte per aquests tres germans de Betània que, segurament, l’acullen a casa sempre que ve a Jerusalem. Un dia Llàtzer cau malalt i les seves germanes fan avisar Jesús: el nostre germà «aquell que estimes» està malalt. Quan arriba Jesús al llogaret, Llàtzer fa quatre dies que està enterrat. Ja ningú li podrà retornar la vida.
La família està trencada. Quan es presenta Jesús, Maria arrenca a plorar. Ningú la pot consolar. En veure els plors de la seva amiga, Jesús no pot contenir-se i també ell es posa a plorar. Se li trenca l’ànima en sentir la impotència de tots davant la mort. Qui ens pot consolar?
Hi ha en nosaltres un desig insaciable de vida. Passem els dies i els anys lluitant per viure. Ens agafem a la ciència i, sobretot, a la medicina per perllongar aquesta vida biològica, però sempre arriba una última malaltia de la que ningú ens pot curar.
Tampoc ens serviria viure aquesta vida per sempre. Seria horrible un món envellit, ple de vells i de velles, cada vegada amb menys espai per als joves, un món en el qual no es renovés la vida. El que anhelem és una vida diferent, sense dolor ni vellesa, sense fam ni guerres, una vida plenament feliç per a tots.
Avui vivim en una societat que ha estat descrita com «una societat d’incertesa» (Z. Bauman). Mai havia tingut l’ésser humà tant poder per avançar cap a una vida més feliç. I, tanmateix, mai potser s’ha sentit tan impotent davant d’un futur incert i amenaçador. En què podem esperar?
Com els humans de tots els temps, també nosaltres vivim envoltats de tenebres. Què és la vida? Què és la mort? Com s’ha de viure? Com s’ha de morir? Abans de ressuscitar Llàtzer, Jesús diu a Marta aquestes paraules que són per a tots els seus seguidors un repte decisiu: «Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori viurà… Ho creus, això?»
Tot i amb dubtes i foscor, els cristians creiem en Jesús, Senyor de la vida i de la mort. Només en ell cerquem llum i força per lluitar per la vida i per enfrontar-nos a la mort. Només en ell trobem una esperança de vida més enllà de la vida.
A NOSA ESPERANZA
José Antonio Pagola. Traduciu: Xaquín Campo
O relato da resurrección de Lázaro é sorprendente. Por unha parte, nunca se nos presenta a Xesús tan humano, fráxil e entrañábel como neste momento en que lle morre un dos seus mellores amigos. Por outra banda, nunca se nos invita tan directamente a crer no seu poder salvador: «Eu son a resurrección e a vida: quen cree en min, aínda que morra, vivirá… Cres isto?»
Xesús non oculta o seu cariño para a estes tres irmáns de Betania que, seguramente, o acollen na súa casa sempre que vén a Xerusalén. Un día Lázaro cae enfermo e as súas irmás mándanlle un recado a Xesús: o noso irmán «a quen tanto queres» está enfermo. Cando chega Xesús á aldea, Lázaro leva catro días enterrado. Xa ninguén lle poderá devolver a vida.
A familia está rota. Cando se presenta Xesús, María rompe a chorar. Ninguén a pode consolar. Ao ver os saloucos da súa amiga, Xesús non pode conterse e tamén el bota a chorar. Pártelle a alma sentir a impotencia de todos ante a morte. Quen nos poderá consolar?
Hai en nós un desexo insaciábel de vida. Pasamos os días e os anos loitando por vivir. Agarrámonos á ciencia e, sobre todo, á medicina para prolongar esta vida biolóxica, e sempre chega unha última enfermidade da que ninguén nos pode curar.
Tampouco nos valería vivir esta vida para sempre. Sería horríbel un mundo avelloado, inzado de vellos e vellas, cada vez con menos espazo para os mozos, un mundo no que non se renovase a vida. O que anhelamos é unha vida diferente, sen dor nin vellez, sen fames nin guerras, unha vida plenamente ditosa para todos.
Hoxe vivimos nunha sociedade que foi descrita como «unha sociedade de incerteza» (Z. Bauman). Nunca tivo o ser humano tanto poder para avanzar cara a unha vida máis feliz. E, non obstante, nunca talvez se sentiu tan impotente ante un futuro incerto e ameazador. En qué podemos esperar?
Como os humanos de todos os tempos, tamén nós vivimos rodeados de tebras. Qué é a vida? Qué é a morte? Cómo hai que vivir? Cómo hai que morrer? Antes de resucitar a Lázaro, Xesús di a Marta esas palabras que son para todos os seus seguidores un reto decisivo: «Eu son a resurrección e a vida: e quen crea en min, aínda que morrera vivirá… Cres isto?»
A pesar de dúbidas e escuridades, os cristiáns cremos en Xesús, Señor da vida e da morte. Só nel buscamos luz e forza para loitar pola vida e para enfrontarnos á morte. Só nel atopamos unha esperanza de vida máis alá da vida.