Solemnidad de Cristo Rey (C) Lucas 23, 35-43
CARGAR CON LA CRUZ
JOSÉ ANTONIO PAGOLA, vgentza@euskalnet.net
SAN SEBASTIÁN (GUIPUZCOA).
ECLESALIA, 17/11/10.- El relato de la crucifixión, proclamado en la fiesta de Cristo Rey, nos recuerda a los seguidores de Jesús que su reino no es un reino de gloria y de poder, sino de servicio, amor y entrega total para rescatar al ser humano del mal, el pecado y la muerte.
Habituados a proclamar la «victoria de la Cruz», corremos el riesgo de olvidar que el Crucificado nada tiene que ver con un falso triunfalismo que vacía de contenido el gesto más sublime de servicio humilde de Dios hacia sus criaturas. La Cruz no es una especie de trofeo que mostramos a otros con orgullo, sino el símbolo del Amor crucificado de Dios que nos invita a seguir su ejemplo.
Cantamos, adoramos y besamos la Cruz de Cristo porque en lo más hondo de nuestro ser sentimos la necesidad de dar gracias a Dios por su amor insondable, pero sin olvidar que lo primero que nos pide Jesús de manera insistente no es besar la Cruz sino cargar con ella. Y esto consiste sencillamente en seguir sus pasos de manera responsable y comprometida, sabiendo que ese camino nos llevará tarde o temprano a compartir su destino doloroso.
No nos está permitido acercarnos al misterio de la Cruz de manera pasiva, sin intención alguna de cargar con ella. Por eso, hemos de cuidar mucho ciertas celebraciones que pueden crear en torno a la Cruz una atmósfera atractiva pero peligrosa, si nos distraen del seguimiento fiel al Crucificado haciéndonos vivir la ilusión de un cristianismo sin Cruz. Es precisamente al besar la Cruz cuando hemos de escuchar la llamada de Jesús: «Si alguno viene detrás de mí… que cargue con su cruz y me siga».
Para los seguidores de Jesús, reivindicar la Cruz es acercarse servicialmente a los crucificados; introducir justicia donde se abusa de los indefensos; reclamar compasión donde sólo hay indiferencia ante los que sufren. Esto nos traerá conflictos, rechazo y sufrimiento. Será nuestra manera humilde de cargar con la Cruz de Cristo.
El teólogo católico Johann Baptist Metz viene insistiendo en el peligro de que la imagen del Crucificado nos esté ocultando el rostro de quienes viven hoy crucificados. En el cristianismo de los países del bienestar está ocurriendo, según él, un fenómeno muy grave: «La Cruz ya no intranquiliza a nadie, no tiene ningún aguijón; ha perdido la tensión del seguimiento a Jesús, no llama a ninguna responsabilidad, sino que descarga de ella».
¿No hemos de revisar todos cuál es nuestra verdadera actitud ante el Crucificado? ¿No hemos de acercarnos a él de manera más responsable y comprometida? (Eclesalia Informativo autoriza y recomienda la difusión de sus artículos, indicando su procedencia).
CARREGAR COM A CRUZ
José Antonio Pagola. Tradução: Antonio Manuel Álvarez Pérez
O relato da crucificação, proclamada na festa do Cristo Rei, recorda-nos aos seguidores de Jesus que o Seu reino não é um reino de gloria e de poder, mas de serviço, amor e entrega total para resgatar o ser humano do mal, do pecado e da morte.
Habituados a proclamar a «vitória da Cruz», corremos o risco de esquecer que o Crucificado nada tem que ver com um falso triunfalismo que esvazia de conteúdo o gesto mais sublime de serviço humilde de Deus para as Suas criaturas. A Cruz não é uma espécie de troféu que mostramos a outros com orgulho, mas o símbolo do Amor crucificado de Deus que nos convida a seguir o Seu exemplo.
Cantamos, adoramos e beijamos a Cruz de Cristo porque no mais fundo do nosso ser sentimos a necessidade de agradecer a Deus pelo Seu amor insondável, mas sem esquecer que o primeiro que nos pede Jesus de forma insistente não é beijar a Cruz mas carregar com ela. E isto consiste simplesmente em seguir os Seus passos de forma responsável e comprometida, sabendo que esse caminho nos levará mais tarde ou mais cedo a partilhar o Seu destino doloroso.
Não nos está permitido aproximarmo-nos do mistério da Cruz de forma passiva, sem intenção alguma de carregar com ela. Por isso, temos de cuidar muito de certas celebrações que podem criar em torno da Cruz una atmosfera atractiva mas perigosa, se nos distraem de seguir fielmente ao Crucificado fazendo-nos viver a ilusão de um cristianismo sem Cruz. É precisamente ao beijar a Cruz quando temos de escutar a chamada de Jesus: «Se alguém vem depois de mim… que carregue com a sua cruz e me siga».
Para os seguidores de Jesus, reivindicar a Cruz é aproximar-se serviçalmente aos crucificados; introduzir justiça onde se abusa dos indefesos; reclamar compaixão onde só há indiferença ante os que sofrem. Isto irá trazer-nos conflitos, afastamentos e sofrimento. Será a nossa forma humilde de carregar com a Cruz de Cristo.
O teólogo católico Johann Baptist Metz vem insistindo no perigo de que a imagem do Crucificado nos esteja a ocultar o rosto de quem vive hoje crucificado. No cristianismo dos países do bem-estar ocorre, segundo ele, um fenómeno muito grave: «A Cruz já não intranquiliza ninguém, não tem nenhum aguilhão; perdeu a tensão de seguir a Jesus, não chama a nenhuma responsabilidade, mas que nos descarrega dela».
Não demos todos revisitar qual é a nossa verdadeira atitude ante o Crucificado? Não temos de nos aproximarmos a Ele de forma mais responsável e comprometida?
PORTARE LA CROCE
José Antonio Pagola. Traduzione: Mercedes Cerezo
Il racconto della crocifissione, proclamato nella festa di Cristo Re, ricorda ai seguaci di Gesù che il suo regno non è un regno di gloria e di potenza, ma di servizio, amore e totale consegna, per riscattare l’essere umano dal male, dal peccato e dalla morte.
Abituati a proclamare la «vittoria della Croce», corriamo il rischio di dimenticare che il Crocifisso non ha nulla a che vedere con un falso trionfalismo che svuota di contenuto il gesto più sublime di umile servizio di Dio verso le sue creature. La Croce non è una specie di trofeo che mostriamo agli altri con orgoglio, ma il simbolo dell’Amore crocifisso di Dio che ci invita a seguire il suo esempio.
Cantiamo, adoriamo e baciamo la Croce di Cristo perché nel profondo del nostro essere sentiamo la necessità di rendere grazie a Dio per il suo amore insondabile, ma senza dimenticare che la prima cosa richiesta da Gesù con insistenza non è baciare la Croce ma portarla. E questo consiste semplicemente nel seguire i suoi passi in maniera responsabile e impegnata, sapendo che questo cammino ci porterà prima o poi a condividere il suo doloroso destino.
Non ci è permesso avvicinarci al mistero della Croce in maniera passiva, senza alcuna intenzione di portarla. Per questo, dobbiamo curare molto certe celebrazioni, che possono creare intorno alla Croce un’atmosfera attraente ma pericolosa, se ci distraggono dalla sequela fedele del Crocifisso facendoci vivere l’illusione di un cristianesimo senza Croce. È proprio nel baciare la Croce che dobbiamo ascoltare la chiamata di Gesù: Se qualcuno vuol venire dietro a me… prenda la sua croce e mi segua.
Per i seguaci di Gesù, rivendicare la Croce è avvicinarsi come servi ai crocifissi; portare la giustizia dove si abusa degli indifesi; reclamare compassione dove c’è solo indifferenza davanti a quelli che soffrono. Questo ci porterà conflitti, rifiuto e sofferenza. Sarà la nostra umile maniera di portare la Croce di Cristo.
Il teologo cattolico Johann Baptist Metz insiste sul pericolo che l’immagine del Crocifisso ci stia occultando il volto di quelli che vivono oggi crocifissi. Nel cristianesimo dei paesi del benessere sta accadendo, secondo lui, un fenomeno molto grave: «La Croce non inquieta più nessuno, non ha alcun pungiglione; ha perso la tensione della sequela di Gesù, non richiede nessuna responsabilità, ma scarica da essa».
Non dobbiamo rivedere tutti qual è il nostro vero atteggiamento di fronte al Crocifisso? Non dobbiamo avvicinarci a lui in maniera più responsabile e impegnata?
SE CHARGER DE SA CROIX
José Antonio Pagola, Traducteur: Carlos Orduna, csv
Le récit de la crucifixion, proclamé en la fête de Christ Roi, nous rappelle, à nous disciples de Jésus, que son royaume n’est pas un règne de gloire et de pouvoir mais de service, d’amour et de don total afin de racheter l’être humain du mal, du péché et de la mort.
Habitués à proclamer la « victoire de la Croix », nous risquons d’oublier que le Crucifié n’a rien à voir avec un faux triomphalisme qui vide de son contenu le geste le plus sublime d’humble service de Dieu à l’égard de ses créatures. La Croix n’est pas une espèce de trophée que nous montrons aux autres avec orgueil, mais le symbole de l’Amour crucifié de Dieu qui nous invite à suivre son exemple.
Nous chantons, nous vénérons et nous embrassons la Croix du Christ parce que au plus profond de notre être nous sentons le besoin de rendre grâce à Dieu pour son amour insondable ; mais nous n’oublions pas que ce que Jésus nous demande d’abord de façon insistante ce n’est pas d’embrasser la Croix mais de nous charger de sa Croix. Et cela consiste simplement à suivre ses pas de manière responsable et engagée, tout en sachant que ce chemin nous conduira tôt ou tard à partager son destin douloureux.
Il ne nous est pas permis de nous approcher du mystère de la Croix d’une façon passive, sans aucune intention de nous en charger. C’est pourquoi, il faut bien soigner certaines célébrations qui peuvent créer autour de la Croix une atmosphère attrayante mais dangereuse, du moment où elles nous détournent d’une marche fidèle à la suite du Crucifié, nous donnant l’illusion de vivre un christianisme sans Croix. C’est justement au moment où nous embrassons la croix que nous devons entendre l’appel de Jésus : « Si quelqu’un veut me suivre…,qu’il se charge de sa croix et qu’il me suive ».
Pour les disciples de Jésus, revendiquer la Croix équivaut à se rapprocher des crucifiés dans un esprit de service ; rétablir la justice là où l’on abuse des gens sans défense ; réclamer de la compassion là où il n’y a qu’indifférence face à ceux qui souffrent. Cela nous vaudra conflits, rejet et souffrance. Ce sera notre humble manière de nous charger de la Croix du Christ.
Le théologien catholique Johann Baptist Metz insiste sur le danger que l’image du Crucifié soit en train de nous cacher le visage des crucifiés d’aujourd’hui. Selon lui, dans le christianisme des pays aisés, un phénomène très grave est en train de se produire : « La Croix n’interpelle et ne stimule plus personne ; elle a perdu la tension exigée par la marche à la suite de Jésus ; elle n’appelle à aucune responsabilité, elle s’en décharge plutôt ».
Ne devons-nous pas tous, réviser quelle est notre véritable attitude devant le Crucifié ? Ne devons-nous pas nous rapprocher de lui d’une façon plus responsable et engagée ?
CARRYING ONE’S CROSS
José Antonio Pagola. Translator: José Antonio Arroyo
The Gospel narrative for the feast of Christ the King tells us about Jesus’ crucifixion. It reminds all His followers that His kingship is not a reign of glory and power, but of service, love and total surrender, in order to rescue every human being from evil, sin and death.
Accustomed as we are to speak of “the victory of the Cross”, we run the risk of forgetting that Christ Crucified has nothing to do with the false triumphalism which is devoid of the humble service of Jesus towards all creatures. The Cross is not a trophy that we proudly show to others, but a symbol of the Crucified love of God, inviting us to follow Him.
We sing, worship and kiss the Cross of Christ because, in the deepest sense of our being, we feel the need to thank God for His boundless love for us, without forgetting that Jesus’ first desire is not that we kiss the Cross but that we carry it. And this simply means that we learn to follow in His footsteps in a responsible and committed manner, knowing that, in the end, sooner or later, we shall be sharing His painful destiny.
We must not approach the mystery of the Cross in a passive manner with no intention of carrying it. Hence, we must avoid certain celebratory gestures that make the cross attractive, even dangerous. Such customs have become a distraction from the faithful following of the Crucified and create an illusion of a Christianity without a Cross. It is precisely when we kiss the Cross that we should hear Jesus’ invitation: “If anyone wants to come after me…let him take up his Cross and follow me.”
For the followers of Jesus, accepting the Cross means getting closer to and serve all those who are crucified: seeking justice for those who are abused and showing compassion towards everyone that suffers indifference. Such actions will bring us problems, rejection and sufferings. That will be our way of carrying the Cross of Christ.
The Catholic Theologian Johan Baptist Metz has been insisting on the danger of making the image of Christ Crucified hide the faces of those who are being crucified today. Within the Christianity of our developed world, this author says, a very serious phenomenon seems to be taking place: “The Cross does not move or disturb anyone; it has lost the excitement of following Jesus, it does not seem to claim any responsibility, rather, it frees us from all of it.”
Shouldn’t we all review our real attitude towards the Crucified? Shouldn’t we get closer to Him in a more responsible and committed manner?
GURUTZEA LEPOAN
José Antonio Pagola. Itzultzailea: Dionisio Amundarain
Kristo Errege egunean hots egiten den kontakizunak, gurutzean jostearenak, hau gogoratzen digu Jesusen jarraitzaileei: haren erreinua ez dela aintzaren eta boterearen erreinua, baizik zerbitzuaren, maitasunaren eta erabateko buru-eskaintzarena, gizakia gaitzetik, bekatutik eta heriotzatik libratzeko.
«Gurutzeko garaipena» hots egitera ohituak gara eta horrek arrisku bat du berekin: ahaztaraztekoa Gurutziltzatuak ez duela inolako zerikusirik sasi-triunfalismoarekin. Eta badakigu: honek hustu egiten du edukiaz Jainkoak bere sorkarientzat burutu duen zerbitzu apalaren keinurik nagusiena. Gurutzea ez da, ordea, trofeo antzeko zerbait, besteei harrokeriaz erakusteko erabiliko genukeena, baizik bere etsenplua jarraitzera gonbidatzen gaituen Jainkoaren Maitasun gurutziltzatuaren sinboloa.
Kristoren gurutzea abesten, adoratzen eta musukatzen dugu, geure izatearen barneenean Jainkoari eskerrak eman beharra sentitzen dugulako, agertu digun maitasun hondogabeagatik; ez dugu ahazten, alabaina, Jesusek eskatzen digun lehenbiziko gauza ez dela Gurutzeari musu ematea, baizik hura lepoan hartzea. Eta hau honetan datza soil-soilik: haren urratsak jarraitzea erantzukizunez eta serioski, jakinik bide horrek, goiz edo berandu, oinazezko haren zoria partekatzera eramango gaituela.
Ez da bidezkoa Kristoren misteriora era pasiboan hurbiltzea, hura lepoan jartzeko inolako asmorik gabe. Horregatik, oso kontuan hartu beharreko ditu zenbait ospakizun, Gurutzearen inguruan ingurune erakarlea baina arriskutsua sor dezaketenak; Gurutziltzatuari jarraitzetik apartarazi eta,Gurutzerik gabe ere, kristautasuna bizi dugun ilusioa sortaraziz. Juxtu, Gurutzeari musu ematean entzun beharko genuke Jesusen dei hau: «Norbait nire ondoren badator… har dezala bere gurutzea eta jarrai diezadala».
Jesusen jarraitzaileentzat, hau esan nahi du Gurutzea bakoitzak bere egiteak: gurutziltzatuengana zerbitzari bezala hurbiltzea; babesgabeez abusatzen den lekuan zuzentasuna ezartzea; sufritzen ari direnen aurrean axolarik den lekuan errukia eskatzea. Honek guztiak gatazkak, ukoa eta sufrimena ekarriko dizkigu. Horixe izango da Kristoren gurutzea lepoan hartzeko gure modu apala.
Joham Baptist Metz teologo katolikoa behin eta berriz ari da azpimarratzen arrisku hau: Gurutziltzatuaren irudia gure begi-bistatik ezkutatzen ari dela gaur egun gurutzeratuak direnen aurpegia.. Ongizatea bizi duten lurraldeetako kristautasunean, Metz-en ustez, fenomeno larri hau ari da gertatzen: «Gurutzeak ez du jada inor kezkarazten, ez du jada akuilu-puntarik; galdua du Jesusi jarraitzearen tentsioa, ez du eskatzen inolako erantzukizunik; aitzitik, kendu egiten du».
Ez ote gara guztiok berrikusi beharrean zein den gure egiazko jarrera Gurutziltzatuarekiko? Ez ote gara guztiok harengana hurbildu beharrean erantzukizun handiagoz eta konpromiso biziagoz?
PRENDRE LA CREU
José Antonio Pagola. Traductor: Francesc Bragulat
El relat de la crucifixió, proclamat en la festa de Crist Rei, ens recorda als seguidors de Jesús que el seu regne no és un regne de glòria i de poder, sinó de servei, d’amor i d’entrega total per rescatar l’ésser humà del mal, el pecat i la mort.
Habituats a proclamar la «victòria de la Creu», correm el risc d’oblidar que el Crucificat no té res a veure amb un fals triomfalisme que buida de contingut el gest més sublim de servei humil de Déu cap a les seves criatures. La Creu no és una espècie de trofeu que mostrem als altres amb orgull, sinó el símbol de l’Amor crucificat de Déu que ens convida a seguir el seu exemple.
Cantem, adorem i besem la Creu de Crist perquè en el més profund del nostre ésser sentim la necessitat de donar gràcies a Déu pel seu amor insondable, però sense oblidar que el primer que ens demana Jesús de manera insistent no és besar la Creu sinó prendre-la. I això consisteix senzillament a seguir els seus passos de manera responsable i compromesa, sabent que aquest camí ens portarà tard o d’hora a compartir la seva destinació dolorosa.
No ens està permès d’acostar-nos al misteri de la Creu de manera passiva, sense cap intenció de prendre la nostra creu. Per això, hem de tenir cura de certes celebracions que poden crear al voltant de la Creu una atmosfera atractiva però perillosa, si ens distreuen del seguiment fidel al Crucificat fent-nos viure la il•lusió d’un cristianisme sense Creu. És precisament en besar la Creu quan hem d’escoltar la crida de Jesús: «Si algú vol venir amb mi… que prengui la seva creu i que em segueixi».
Per als seguidors de Jesús, reivindicar la Creu és apropar-se servicialment als crucificats; introduir justícia on s’abusa dels indefensos; reclamar compassió on només hi ha indiferència davant dels que pateixen. Això ens portarà conflictes, rebuig i sofriment. Serà la nostra manera humil de prendre la Creu de Crist.
El teòleg catòlic Johann Baptist Metz insisteix en el perill que la imatge del Crucificat ens estigui ocultant la cara dels que viuen avui crucificats. En el cristianisme dels països del benestar està passant, segons ell, un fenomen molt greu: «La Creu ja no intranquilitza ningú, no té cap fibló, ha perdut la tensió del seguiment a Jesús, no crida a cap responsabilitat, sinó que descarrega d’ella».
No hem de revisar tots quina és la nostra veritable actitud davant el Crucificat? No hem d’apropar-nos a ell de manera més responsable i compromesa?
CARGAR COA CRUZ
José Antonio Pagola. Traduciu: Xaquín Campo
O relato da crucifixión, proclamado na festa de Cristo Rei, recórdanos aos seguidores de Xesús que o seu reino non é un reino de gloria e de poder, senón de servizo, de amor e de entrega total para rescatar ao ser humano do mal, do pecado e da morte.
Habituados a proclamar a «vitoria da Cruz», corremos o risco de esquecer que o Crucificado nada ten que ver cun falso triunfalismo que baleira de contido o xesto máis sublime de servizo humilde de Deus cara ás súas criaturas. A Cruz non é unha especie de trofeo que lle mostramos a outros con orgullo, senón o símbolo do Amor crucificado de Deus que nos invita a seguir o seu exemplo.
Cantamos, adoramos e bicamos a Cruz de Cristo porque no máis fondo do noso ser sentimos a necesidade de dar grazas a Deus polo seu amor insondábel, pero sen esquecer que o primeiro que nos pide Xesús de xeito insistente non é bicar a Cruz senón cargar con ela. E isto consiste sinxelamente en seguir os seus pasos de xeito responsábel e comprometido, sabendo que ese camiño nos levará tarde ou cedo a compartir o seu destino doloroso.
Non nos está permitido achegarnos ao misterio da Cruz de xeito pasivo, sen intención ningunha de cargar con ela. Por iso, temos de coidar moito certas celebracións que poden crear en torno da Cruz unha atmosfera atractiva pero perigosa, se nos distraen do seguimento fiel ao Crucificado facéndonos vivir a ilusión dun cristianismo sen Cruz. É precisamente ao bicar a Cruz cando debemos de escoitar a chamada de Xesús: «Se alguén vén detrás de min… que cargue coa súa cruz e me siga».
Para os seguidores de Xesús, reivindicar a Cruz é achegarse servizalmente aos crucificados; introducir xustiza onde se abusa dos indefensos; reclamar compaixón onde só hai indiferenza ante os que sofren. Isto traeranos conflitos, rexeitamento e sufrimento. Será o noso xeito humilde de cargar coa Cruz de Cristo.
O teólogo católico Johann Baptist Metz vén insistindo no perigo de que a imaxe do Crucificado nos estea a ocultar o rostro dos que viven hoxe crucificados. No cristianismo dos países do benestar está a acontecer, segundo el, un fenómeno moi grave: «A Cruz xa non intranquiliza a ninguén, non ten ningún aguillón; perdeu a tensión do seguimento a Xesús, non chama a ningunha responsabilidade, senón que descarga dela».
Non teremos de revisar todos cál é a nosa verdadeira actitude ante o Crucificado? Non deberemos achegarnos a el de xeito máis responsábel e comprometido?